Jo que escric, poc avesat a celebracions d’aquesta trajectòria, em sento tremolar un xic el pols, però intentaré dur a bon port aquest article de commemoració i memòria.
A les 7,30 hores amb punt des de la cantonada del carrer Casp amb Passeig de Gracia de Barcelona vàrem sortir trenta-cinc persones amb destí al Pont de Muntanyana, província d’Osca, diumenge 19 de maig de l’any 2019, sortida per Diagonal cercant la A2. Parada al Km.514 en plena Segarra, Àrea de Servei Eurotrak, esmorzar i descans durant 20 minuts. Després continuar el viatge amb un dia ple de sol, dirigint-nos a l’entorn del Segrià per agafar la A-14 que bordeja el Noguera Ribagorçana enfilant la N.230 direcció a Benabarre, però que desvia a la N.230 amb direcció a Pont de Muntanyana, el nostre destí.
Abanç d’arribar-hi trenquem per dirigir-nos directament a Sant Esteve de la Sarga on hi ha el Congost de Mont-rebei. De fet aquí hi començà la diada, eren les 11,20 del matí, on tot i a pesar de les dues hores de camí que ens varen dir que hi havia fins a la paret Nord del Congost, era de bon caminar, planer i fàcil de realitzar. En zona d’aparcament i vàrem trobar a la resta de la gent que va viatjar amb vehicle particular, tots plegats 55 participants disposats a fer camí i gaudir d’una bona diada. El cas és que quan ens en vàrem adonar ens haviem equivocat, vàrem tirar pel camí de l’obaga Gran, ens va endinsar a l’obaga del Montsec tallada per molts barrancs, entre ells el de Sant Jaume, axó si, amb unes vistes impressionants.
Vàrem arribar al primer pont de La Pertusa que creua el Noguera Ribagorçana una mica extenuats, sobretot els més inexperts. De fet molts no varen ni arribar al pont degut a les pendents del camí hi ens varen quedar a mig camí. Va ser llavors quant varem saber que el camí adequat era el Camí del Congost que segueix la riba esquerra del riu. Bé, tots calmats, el retorn el vàrem fer molt plàcid i tranquil recuperant-nos del primer trajecte. Eren prop de les 14 hores i amb l’autocar que ens esperava vàrem enfilar a Pont de Montanyana, on hi havia el Restaurant Condes de Ribagorza que ens tenia el dinar a punt.
Havien passat set hores i dinou minuts des de la sortida de Ciutat, tots ens miràvem, ens preguntàvem si dinaríem aviat, la gana ens feia córrer, fins i tot rentant-nos les mans. Les taules plenes i la gent més aviat apaivagada, esperant aquell salvador primer plat, que sol solucionar la situació en el seu inici. Va ser ràpid, és veritat, amb bon servei, jo vaig ser dels de l’olla barrejada, quin encert, semblant a la caldereta de muntanya, boníssima, vàrem poder repetir i a partir d’aquell moment ja ens vàrem començar a presentar a la gent que estàvem a la taula.
Jo a la meva esquerra hi tenia un company de la Caixa de Catalunya i a la seva esposa, en Francesc Cànovas de la Secretaria de Consellers. Al front hi tenia al qui havia portat la veu cantant en el viatge l’autocar, exmembre del Grup Mar Endins, en Josep Gay. A la dreta la germana d’en Josep, la Montserrat Gay i la seva parella, un dinar ben entretingut explicant una mica de tot, amb regust de companyonia tot i escolta’n els primers parlaments d’en Francesc Salse, recordant els inicis del grup Mar Endins, quants cantants havien estat en el grup, quants CD havien gravat, quants i quantes hores havien cantat…..quaranta anys no es poden explicar de qualsevol manera.
Va presentar als companys de grup, en Àlvar Honrubia, en Miquel Marín i en Samuel Arderiu. En alguns moments la veu se sentia emocionada i en més d’una circumstància els aplaudiments li permetien agafar un xic d’aire per continuar. Pura emoció que es veia manifestada per mirades profundes i gestos de rialles silencioses pintant l’emoció del moment. Un marc únic que sols es pot viure essent present i per espai de curts minuts.
Tot seguit en Francesc Salse va donar pas al Trobador de la Segarra, per tal que declames en directe un poema dedicat al grup, en els seu quaranta anys. Les primeres paraules, senzilles i càlides van obrir la porta a un poema molt curt que desgranava el pas dels anys, acabant dient…..escampo les ombres, per un cel ple de la vostra essència…. Seguit, el poema Havanera, on es recorda els seus orígens i que després de dos-cents anys ens l’hem fet ben nostra i l’havanera catalana ja te el seu lloc musical i cultural en les nostres contrades de tot el territori. En la seva declamació, les pauses de silenci induïen a sentir amb més força el significat de les paraules del pou del poeta, l’essència que rellisca pel conscient del qui declama, augmentant l’emoció de la força de les paraules, que van fer esclatar aplaudiments en mig d’una forta encaixada de El Trobador i en Francesc.
Seguit en Francesc va anunciar el concert que el grup faria seguidament, amb havaneres que havien estat musicades, totes elles per en Francesc, tot recordant que en acabar l’acte faríem un cremat a la Cova de Mar Endins, museu del grup d’havaneres que està en els baixos de la seva casa dintre de la població de Pont de Montanyana, creuant el nou pont penjat damunt del riu Noguera Ribagorçana. Si el so d’un acordió sempre és càlid i notori, en aquell menjador ben ple de gent i amb les naturals connotacions emocionals dels presents, propers amb el Grup Mar Endins, varen ser com melodia celestial i seguit les veus dels components del grup varen fer la resta, la respiració de la gent es va parar literalment uns segons, ens vàrem traslladar a un escenari imaginatiu on les veus i l’acordió eren els interlocutors naturals de relaxament i de pau. Va ser un magnífic concert, sense micròfons, sense amplificadors, tot natural, com l’indret on estàvem.
Després vàrem anar a fer el cremat a la Cova de Mar Endins, un compendi d’aquests quaranta anys amb tots els detalls imaginatius. Magnífic museu suport de l’activitat d’un grup de cantants dedicats amb molta intensitat a l’havanera catalana, una de les nostres manifestacions més populars. Gràcies per la vostra participació i fer d’aquesta diada un magnífic record per a tots nosaltres.
Joan Ramon Marbà (El Trobador de la Segarra )